El gran Imperi Romà, tot havent començat amb el gran Princeps August, va acabar amb l'etapa Dominant, on es veia que l'Imperi estava en completa decadència i, tard o d'hora, cauria.
El seu fi, al contrari de lo que molta gent erròniament suposa, no va ser provocat per la invasió Barbara. Aquesta no va ser més que un petit esglaó més en tots els problemes als que l'Imperi s'enfrontava entre 235 dC i 476 dC.
La crisi que va dur a la fi de l'Imperi el podem dividir en tres temes: econòmica-social, política i religió.
La crisi econòmica-social es va causar per la falta de mà d'obra. Per la forta crisi els pagesos i petits propietaris havien començat a emigrar cap a la ciutat i altres zones. A més, les conquestes eren escasses, i era d'aquestes d'on es aconseguien la població d'esclaus que treballava per a la ciutat romana. Per lo tant, per la falta d'esclaus (mà d'obra) els camps no s'utilitzaven en tota la seva grandària. Això va produir que la petita part que els esclaus treballaven, conreaven i posaven al mercat s'encarís moltíssim. El poble roma també estava en crisis i no comprava els productes. D'aquesta manera la burgesia va anar empobrint-se poc a poc per la manca de compradors fent arribar la crisis fins la classe alta. Tot aquest panorama de crisis de totes les classes va comportar que part de la població deixes de pagar els impostos, que poc a poc es van anar acumulant en deutes que impedien que els funcionaris i militars no cobressin el seu sou.
En l'àmbit polític el poder a l'Imperi estava poc definit: hi havien molts bàndols que no es comunicaven entre ells, però lo que a cada zona era nomenat un emperador diferent escollit per l'exercit. Davant d'aquest embolic l'exercit comença a no fer cas davant de tantes ordres d'emperadors diferents. Aquesta passivitat de l'exercit provoca que les fronteres esdevinguin un lloc conflictiu: els pobles dels voltants aprofiten aquesta decadència per intentar engrandir els seus territoris, com és el cas dels pobles germànics (bàrbars).
Per ultim, la religió pren una força important a l'Imperi. Els deus que fins aquell moment havien siguts adorats pel poble romà comencen a tenir menys importància: sempre eren deus altius i freds, que no mostraven cap mena de qualitat humana en la que el poble es pogués guiar. En aquell mateix moment una corrent de diverses religions noves entra, El cristianisme destaca, arribant com una llum per al poble romà. En el cristianisme només hi ha un Deu, i aquest es humà: sofreix les calamitats igual que ells, dona un bon exemple de persona bondadosa que no castiga als seus creients a més de que els promet la salvació a tot aquell sofriment al arribar al cel, on tothom pot anar. El poble, en lo mes baix de la seva decadència i farts de les opressions del govern, s'aferra a aquestes belles paraules i promeses que els hi dona el cristianisme, oblidant la seva antiga religió.
En un principi el cristianisme es condemna i a tot aquell qui sigui creient se'l persegueix, però estant Constantí el Gran en el poder hi ha un canvi en la visió del cristianisme. Després de que ell motives les campanyes contra el cristianisme, la seva mare es va unir a la religió. Davant d'aquest dilema moral d'haver de castigar a la seva pròpia família Constantí decideix fer l'Edicte de Milà (313dC), en el que estipula que el cristianisme ja no s'oprimeix, sinó que és una religió oficial de roma.
No hay comentarios:
Publicar un comentario